Escrivint a Liechtenstein: la meva residència artística al Turmhaus de Balzers
El silenci que necessitava per escriure Dones de gel.
Maria Caminal
8/31/20266 min read
Durant set setmanes vaig viure en una torre medieval, envoltada de natura, tranquil·litat i silenci. Amb una única responsabilitat: escriure.
Vaig arribar a Balzers, Liechtenstein, amb la història de Dones de gel molt present. Coneixia els personatges, havia investigat l’univers de la pel·lícula i tenia clara l’estructura que volia construir. Tanmateix, encara necessitava una cosa que en la vida quotidiana resulta difícil de trobar: temps sense interrupcions, espai i silenci.
La residència artística al Turmhaus em va oferir precisament això. No va ser només un lloc on avançar pàgines. Va ser una pausa, un canvi de ritme i, sobretot, un abans i un després en el desenvolupament del meu primer llargmetratge.
Set setmanes. Un guió
El canvi de ritme
El paisatge, el silenci i el ritme pausat m’eren familiars perquè em recordaven Andorra, però el canvi de context em va obligar a observar d’una altra manera. El Turmhaus, casa meva i espai de treball durant aquelles setmanes, era un lloc carregat d’història i de silenci.
Deixar enrere la rutina va transformar la meva relació amb el temps i va ampliar la meva llibertat com a artista. Els meus dies eren plens de possibilitats per explorar el món que volia traslladar al paper després de mesos de recerca profunda. De vegades escrivia durant vuit o nou hores; d’altres necessitava caminar, llegir o deixar que una escena madurés abans de tornar-hi.
L’origen de la història
L’evolució: d’una estructura a 150 pàgines
Des de petita, i després com a adolescent i dona, he sentit, cada vegada amb més intensitat, una connexió profunda amb la sensibilitat femenina i amb la manera com les dones observem, sentim i habitem el món.
Com a guionista i directora, abraço aquesta sensibilitat com una eina fonamental en la meva feina. Em permet aturar-me en els detalls, acostar-me a les històries des de l’empatia i experimentar la meva pròpia vida d’una manera profundament sensorial. També m’impulsa a mirar allà on, massa sovint, com a societat, preferim apartar la mirada.
Créixer com a dona en la societat actual implica enfrontar-se constantment a preguntes sobre quin tipus de dona s’espera que siguem. Aprenem a conviure amb determinats estàndards de bellesa —canviants i, moltes vegades, inassolibles— i amb normes, explícites o implícites, sobre com ens hem de comportar, expressar i relacionar amb el nostre propi cos i el nostre entorn.
Quan vaig decidir dedicar-me a la indústria cinematogràfica, vaig comprendre que, abans d’explicar una història, necessitava conèixer allò de què volia parlar. Aquesta recerca acabaria donant origen a Dones de gel, el meu primer llargmetratge.
Les meves experiències personals i la successió constant de notícies sobre injustícies comeses contra les dones em van acabar revelant la història que necessitava explicar: el tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual.
Aquesta realitat, alimentada per l’abús de poder, la cosificació i el silenci, atrapa dones i nenes en una estructura que les obliga a comportar-se, actuar i complaure clients que paguen per explotar-les, mentre les manté tancades i, en molts casos, sense documentació.
Dones de gel va néixer d’aquesta observació, però també d’un lloc profundament personal. Com a artista i com a dona que ha viscut una experiència d’abús, sentia una profunda empatia envers elles i la necessitat de transformar part d’aquesta sensibilitat en una història capaç d’obrir una conversa amb el públic.
Abans de viatjar, ja havia fet una part important de la recerca i la preparació. Durant la residència vaig poder reunir tot aquell material i convertir-lo en una estructura dramàtica sòlida.
Primer vaig treballar el recorregut emocional de la protagonista: la seva sortida del món conegut, l’entrada en una realitat completament diferent i els reptes que l’obliguen a transformar-se. Després vaig desenvolupar les subtrames i les relacions entre els personatges, buscant que cadascuna aportés profunditat al conflicte principal.
En acabar les set setmanes, havia completat un primer esborrany d’aproximadament 150 pàgines, encara sense els diàlegs definitius.
Arribar a aquesta xifra no significava que la pel·lícula estigués acabada. Un primer guió és un cos viu: necessita distància, reescriptura i decisions difícils. Però sí que significava una cosa essencial. La història ja existia de principi a fi i jo podia començar a treballar els diàlegs amb profunditat.
Un intercanvi entre Andorra i Liechtenstein
Si hagués de resumir el meu pas per Liechtenstein en tres paraules, serien tranquil·litat, connexió i creixement.
Tranquil·litat per aturar-me després de molt de temps vivint amb presses. Connexió per tornar a escoltar la història que portava dins. I creixement perquè, mentre el guió trobava la seva forma, alguna cosa dins meu també anava canviant.
Durant aquelles setmanes vaig comprendre fins a quin punt necessitava aquell espai. No només per escriure, sinó per escoltar-me, observar-me i recordar per què havia començat a crear.
De vegades cuidem els nostres projectes amb una entrega absoluta i, sense adonar-nos-en, ens deixem a nosaltres mateixos per a més endavant. Aquesta experiència em va recordar que dedicar temps a allò que estimem també vol dir aprendre a dedicar-nos temps a nosaltres mateixos.
Potser tu també tens alguna cosa que fa temps que espera. Un projecte, una idea o una part de tu. Tant de bo trobis l’espai per escoltar-la.
La meva estada va formar part d’un programa d’intercanvi artístic entre Andorra i Liechtenstein, impulsat en el marc de la diplomàcia cultural. Aquestes iniciatives permeten que creadores i creadors treballem fora del nostre context habitual, establim vincles internacionals i fem visibles projectes nascuts en països petits.
Vull agrair al Govern d’Andorra l’ajuda i la confiança dipositada en la meva feina, i a l’Oficina de Cultura de Liechtenstein l’acollida, la proximitat i la cura durant tota l’estada. També a totes les persones que em van acompanyar des de prop i des de lluny i que, de maneres diferents, van fer possible que pogués dedicar aquelles setmanes completament a la pel·lícula.
Vaig marxar de Balzers amb un primer guió, moltes notes per a la versió següent i la certesa que Dones de gel havia trobat, per fi, la seva forma.
Ara comença una altra etapa.
El que Liechtenstein em va ensenyar
El camí de Dones de gel continua
L’objectiu és portar aquesta història a la gran pantalla. Tot i que el projecte neix a Andorra, aborda una realitat que traspassa fronteres i té una clara dimensió internacional. Vull continuar desenvolupant-lo al costat de persones i entitats que comparteixin aquesta mirada: un cinema compromès amb l’impacte social, però construït des de la humanitat, la complexitat dels personatges i la força col·lectiva de les dones.
A les meves xarxes socials he compartit una sèrie de vídeos sobre l’arribada al Turmhaus, l’origen de la pel·lícula, el procés creatiu i tot el que em va deixar la residència. Pots seguir el recorregut de Dones de gel a Instagram.
Si formes part d’una productora, un festival, una residència o una institució cultural i t’interessa saber més sobre el projecte, em pots escriure a contact@mariacaminal.com.
Amb tot l’afecte,
Maria Caminal
